Càtars

ls fonaments del dualisme cristià es troben en la filosofia de Pau de Tars. El seu deixeble, Marció de Sinope mostra l’oposició irreductible entre els dos conceptes de Déu, presents a l’Antic Testament i a l’Evangeli. A partir del segle II, la seva església espiritual s’estén d’Orient a Occident fins arribar a la nova Església dels bons cristians (els càtars), per acabar desapareixent al segle XI.

Al món, Déu no té realitat, n’és absent, i no és objecte d’oposició. Per tant, la idea de Déu purificat es revela dins l’esperit. Aquesta purificació constitueix un camí de veritat que passa per la realitat dels fets i la lògica del discurs. Tota la lectura dels textos fundadors s’ha de basar en el mètode crític històric que invalida els raonaments teològics.

L’Antic Testament mostra un Déu legislador, depenent de valors mundans, mentre que l’Evangeli evidencia un Déu desprès del món. Pau elabora la idea de dues creacions :

• el Déu bíblic crea un home instintiu, sotmès a les passions, sorgit del regne animal;
• el Crist creat com fill de l’home, sorgit del regne de l’esperit, capaç del discerniment de consciència. No anuncia la regeneració de la carn, sinó el rebuig d’aquesta.

El món fonamentalment dolent en el qual vivim pertany al Diable. El mal – que, senzillament, no és una altra cosa que aquell que fa mal – és la primera cosa i el bé únicament aconsegueix alleugerir l’excés del mal. El dualisme oposa la no violència a la violència. Donat que el mal es troba intrínsecament lligat a la vida, per què hem d’imaginar-nos un Déu creador de tota bondat? Es tracta d’una mena de subjecció afectiva que ens lliga al diable com l’esclau al seu amo.

La filosofia càtara és una filosofia d’alliberament, contraria a la perspectiva comuna. Entre la societat humana troba una dificultat tan gran com la de Galileu que s’esforçava a demostrar que l’evidència era l’error.